història de la llengua
Ja podeu penjar els vostres temes. Aquest serà l’ordre de les exposicions orals. Aneu-vos preparant…
1) 
la lírica trobadoresca
Trobem els seus orígens a les corts occitanes dels segle XII, però el seu model poètic va sobreviure durant els segles XII i XIII fins a Ausiàs March. Estava escrita en llengua vulgar occitana i per aquest motiu era entesa per tothom. Va representar una gran innovació per a l’època, ja que fins aleshores s’havia estat utilitzant el llatí en el context literari, dificultant l’accessibilitat a la majoria de la població. La lírica trobadoresca va ser la primera manifestació en llengua vulgar que proposava una expressió culta i regulada del sentiment Amorós.
El poeta, anomenat trobador, componia la lletra i la música de les diverses peces que després eren divulgades pel cant dels joglars. Es destaquen diversos gèneres, diferenciats pel seu contingut:
- poesia trobadoresca amorosa (la cançó; l’alba, que descriu l’enuig dels enamorats al separar-se; la pastorel•la, diàleg amorós entre un cavaller i una pastora)
- poesia trobadoresca no amorosa (el sirventès, que servia per expressar la ira, la polèmica; el planh o lament fúnebre per una persona estimada; els debats)
La convenció literària principal que aporta la literatura trobadoresca és la de la fin’amors, verai’amors o bon’amors, un codi de galanteria i de cortesia, que de fet pot ésser llegit com una complexa transposició de les relacions de vassallatge de la societat feudal a la relació amorosa entre el trobador i la seva estimada, l’amor cortès. L’enamorat ha de passar per les diferents etapes de l’aprenentatge: començarà, doncs, com a tímid sospirant (fenhedor); s’atrevirà, més tard, als precs (pregador); passarà a l’estadi d’enamorat (entenedor), i, si arriba al grau de drut (’amant’), aconseguirà, potser, de merèixer el gardon (’premi’, ‘guardó’). La dona a la qual el poeta s’adreça és necessàriament noble i casada; l’amor, per tant, esdevé adulterí. L’enamorat compta amb dos enemics, el marit, el gilós (’gelós’), i el lausengièr, l’adulador del marit, que pot denunciar-lo a aquest. Per tant, ha d’ésser discret, i en els seus versos amaga el nom de l’estimada sota un senhal, mot o frase que serveix per a designar-la.
Alguns dels autors més importants de l’època van ser: Ramon Vidal de Besalú que va escriure el primer tractat poètic en llengua romànica, Guillem de Cabestany, Cerverí de Girona o Guillem de Berguedà. També van haver molts reis de la dinastia catalana amb gran afecció per l’art trobadoresc com Alfons I, Pere el Gran, Jaume II i Frederic de Sicília.
2) Ramon Llull
3) Les cròniques
La historiografia catalana compta amb aquests quatre textos fonamentals coneguts com Les quatre grans cròniques. Són un llegat històric, en aquest sentit recullen els principals fets que van succeir a la Catalunya dels segles XIII i XIV, època en que la Corona catalano-aragonesa, a partir de Jaume I i al llarg d’aquests dos segles, dedica els seus esforços a conquerir el regne de València i a expandir-se per la Mediterrània. El seu valor no l’hem de limitar a allò purament històric, també són una important atribució literària; gràcies a elles ha arribat fins a nosaltres tota una èpica popular que va néixer al segle XII inspirada amb les lluites i les conquestes, eren unes cançons de gesta que divulgaven els joglars i que es van perdre a causa del seu caràcter oral.
Per ser redactades no es van limitar a aquesta literatura popular, això és només una petita part, ja que aquestes són prou fidels a la història, es van anar completant amb documents, textos preexistents, i sobre tot, records personals. Si alguna cosa hem de destacar d’aquestes cròniques és precisament el fet que els autors viuen directament i de molt a prop els fets que narren o han estat escrites a molt poca distància dels fets. També és comú en totes elles el deixar una constància dels fets, feien així una funció notarial, com també comparteixen el to heroic i patriòtic. S’aprofitaven d’aquestes cançons de gesta per explicar allò que no han estat testimonis i no hi ha documentació.
Cada crònica té unes característiques concretes que les fan peculiars i les diferencien de les altres.
1- Llibre dels feyts o crònica de Jaume I. Va ser la primera en escriure’s i va ser redactada pel mateix rei, es a dir, el rei la va inspirar i alguns homes de lletres la van redactar sota la vigilància i la direcció del monarca.
- Narra els fets més importants de la vida de Jaume I, des del seu naixement fins a la mort; d’aquesta manera no es limita a escriure només les lluites i les conquestes, sinó també la part més personal de la seva vida com les desavinences amb el fills. Al ser el mateix rei la figura central d’aquesta crònica, es converteix en una mena de confessions d’home d’ Estat.
- Està narrada en primera persona i de forma autobiogràfica, manifesta les reaccions del protagonista, els sentiments i les preocupacions; amb un estil àgil i viu, encara que en ocasiones poc acurat, fa ús d’expressions populars, diàlegs expressius i fa parlar als personatges amb la seva llengua materna.
2- Crònica de Bernat Desclot. Va ser escrita entre 1283 i 1288, l’autor és un personatge important de la cort que s’amaga darrere d’aquest nom. En aquesta crònica es destaquen les següents característiques:
- L’autor es va proposar tractar els grans fets de les conquestes sobre els sarraïns que feren els monarques de la Corona catalano-aragonesa, encara que el nucli principal correspon al regnat de Pere el Gran. Cal destacar l’objectivitat i la riquesa d’informació que fa servir per presentar els fets, utilitza textos llegendaris, historiogràfics i d’arxiu, juntament amb els records personals.
- Demostra una gran habilitat en la composició, amb una prosa precisa i clara. Ens presenta els personatges per mitjà de les paraules que diuen i de les reaccions que tenen, els hi dóna així una humanitat. Tot això ho aconsegueix utilitzant una llengua rica i perfecta del parlar nord occidental, però amb dues modalitats d’estil, un registre culte per fer les reflexions i els comentaris i un altre que prové dels relats joglarescos. Cal destacar la qualitat del diàleg que posa en boca dels personatges principals.
3- La crònica de Ramon Muntaner. Comença a redactar aquesta crònica el 1316, treballava per a la cort i va morir a Eivissa el 1336, on havia estat cridat per Jaume III perquè li fes de conseller.
- Aquest escrit comprèn des de Jaume I fins a Alfons III, els cinc regnats que ell va viure. Els objectius eren deixar constància del seus serveis i ponderar la grandesa de la nació catalana i dels comtes-reis del Casal de Barcelona. Totes les victòries que aconsegueixen , en un moment de mala relació amb la Església, les interpreta com una intervenció de la providència, és un desmentiment diví de les sancions papals.
- És la de més qualitat literària, tot i que no la va escriure per ser llegida, sinó per ser escoltada, per tant utilitza un llenguatge directe que mantingui l’atenció del que escolta. Com que té una finalitat política hi abunden les hipèrboles, així sempre uns quants catalans acaben amb una gran quantitat d’enemics i aconsegueixen un gran botí.
4.Crònica de Pere el Cerimoniós. Pere III el Cerimoniós va regnar durant 51 anys, entre el 1336 i el 1387. És un dels regnats en què la corona d’Aragó va tenir més territoris, doncs va reintegrar Mallorca i Sicília. Va ser un gran organitzador: va ordenar l’arxiu reial, va crear un cos de copistes i a un altre de traductors, a través dels quals es van introduir els clàssics i l’ Humanisme a la corona d’Aragó. Va promoure, doncs, un intens moviment cultural que duia l’empenta de la seva personalitat. La seva passió més gran va ser la història, entesa com alliçonadora de prínceps i de nobles, com una manifestació d’una tendència a veure la realitat dels fets despullada de la fantasia i explicada a través dels testimonis de documents oficials. Va promoure tres obres històriques importants, especialment la que va ser redactada per iniciativa seva i que explica els fets del seu regnat: la crònica de Pere III és la darrera de les quatre grans cròniques medievals catalanes.
- Comença amb un pròleg del mateix monarca on agraeix a Déu la seva bondat divina perquè hagi estat posat en un lloc tan alt i perquè els reis que els succeeixin preguin exemple d’això. Seguidament hi ha set llibres que comencen amb el naixement del rei fins al 1382, cinc anys abans de la seva mort. Els més importants són els llibres tercer i quart, que tracten de la reincorporació del regne de Mallorca, dels comtats de Rosselló i Sardenya i de la guerra de la Unió contra la noblesa aragonesa rebel.
- Volia aconseguir dos propòsits: afermar la monarquia, prestigiar-la davant la burgesia i el poble, i deixar una obra que justifiqués la seva actuació.
- La font bàsica són els documents de la Cancelleria, però les intervencions del monarca, amb els seus records, les seves aspiracions i els seus sentiments la fan més personalitzada gràcies als detalls pintorescos i a les reflexions personals.
4) la Cancelleria Reial
La Cancelleria Reial era l’organisme administratiu-cultural de normalització lingüística de la Corona d’Aragó creada al segle Xlll. Es va fundar per Jaume I a l’any 1276, ocupant-se de la redacció de tot tipus de documents administratius. Jaume I va disposar que tota la documentació del regne de València fos redactada en català i no en llatí. La influència llatina anà modelant el català sense violentar-lo. A partir d’aleshores, tota la documentació fou unificada. La Cancelleria esdevingué un focus cultural sobretot a partir de l’any 1373. Assimilà i expandí la poesia i l’art francès, introduïts per Violant de Bar, la curiositat per tot allò que feia referència al món llatí o l’hel•lenisme.
Podem parlar de dues etapes diferenciades i de formes de redactar: la primera etapa coincideix amb el regnat de Pere III (1336-1387), molt lligada a l’Ars Dictandi (manuals per escriure bé). Produeix una prosa molt rígida, amb l’aparició de calcs forçats provinents del llatí, participis separats del verb auxiliar, oracions d’infinitiu impròpies del català, omissió d’articles. També s’observa la incorporació de mots i frases provinents del llatí sense cap mena d’adaptació. La segona etapa comença a partir del 1381 i es caracteritza per l’aparició d’un nou estil, clàssic o humanista, als documents de la Cancelleria. Els escrivans s’alliberen dels formularis i s’inspiren dels clàssics llatins, Ciceró sobretot. També s’influeixen dels renaixentistes italians fent més bella la prosa catalana, que es torna més flexible i madura i incorpora cultismes en gran proporció, ajustant-se a la sintaxi llatina.
La Cancelleria, va mirar de trobar una uniformitat lingüística en la prosa catalana prenent el model barceloní com a referència. Donada la manca de matisació dialectal que tenien els grans autors de l’època, el model s’imposà a tot escriptor que volia escriure d’una forma culta i prestigiosa.
La influència que exerceix és tan forta que tendeix a eliminar tots els elements considerats dialectals. Exemples: la iodització ( paia—palla ), els incoatius en -ISC (partisc—partesc), canvis en la vocal llarga llatina ( cadana—cadena), monoftongació de UA (cotre—quatre), elimina els elements arcaïtzants com l’article salat o les sonores intervocàliques que esdevenen finals (amig—amic), diftong AU primari (llaurer—llorer) i també s’eliminen elements innovadors com la monoftongació EI (feit—fet), vocalització de la desinència -TS ( anats—anau), els perfets febles (vengren—vingueren)….
La Cancelleria era formada per un canceller president , un vicecanceller, un guarda-segells o pro notari, i diversos notaris redactors, escrivans copistes, i empleats subalterns. La majoria d’aquests funcionaris que cursaven carrera ho feien a la Cancelleria, on aprenien català, llatí i aragonès. Els seus documents es prenien arreu com a model.
Els més destacables són els següents: Mateu Adrià (traductor de Partidas) i Conesa (traductor de Cròniques Troianes), ambdós pro notaris de Pere El Cerimoniós; Bernat Descoll (va continuar la crònica del rei), empleat de la Cancelleria; Ferrer Sayol (traductor de Pal.ladí i primers escrits de Ciceró en català), pro notari de la reina Elionor; Bernat Metge (més alt representant del Prerenaixement català), secretari del rei; i Alfons de Pelencia i Joan de Mena, ambdós secretaris de cartes llatines.
5) Bernat Metge
6) Segle d’or
7) la literatura moderna
8) la Renaixença
Taula de continguts
Concepte
La Renaixença és el període literari que va des del final de la Decadència fins al Modernisme, emmarcat per un moviment cultural i de conscienciació nacionalista més ampli ( abasta totes les manifestacions culturals), sorgit dins la burgesia arran de les transformacions provocades per la Revolució industrial. La Renaixença s’identifica clarament amb el redreçament cultural català i, sobretot, amb la recuperació de la seva llengua.
Context Històric
L’absolutisme tindrà el darrer dels seus episodis durant el regnat d’Isabel II. Els conflictes se succeeixen durant tot el segle XIX. Les tres guerres carlines, els fets de 1835 amb la primera crema massiva de convents, la insurrecció de la Ciutat Comtal vers Espartero i la revolta de la Jamància, el 1843, en són els episodis més tràgics. Fou el preludi del nacionalisme que es va fer visible a finals del segle XIX
CaracterístiquesL’estil de la Renaixença és proper al Romanticisme europeu, amb predomini dels sentiments, l’exaltació patriòtica i els temes històrics. La llengua emprada barreja cultismes i neologismes amb mots de la cultura popular
Objectius
La Renaixença s’identifica amb el redreçament cultural català i, sobretot, amb la recuperació de la seva llengua. El programa de la Renaixença pretén, sobretot, la plena identificació entre llengua i pàtria.Perquè la burgesia acabi conscienciant-se, el moviment reivindica aquests punts:
- La descoberta i divulgació dels clàssics grecollatins i de tota la literatura de tradició oral
- La creació de la literatura catalana ( en qualsevol gènere), conduïda per una llengua normativitzada
- La creació d’institucions noves que empenyin la nova dinàmica literària (editorials, premsa…) i el reforçament de les institucions ja existents ( Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona…)
Etapes de la Renaixença
La llengua catalana mai no havia perdut el seu ús social, però dos factors podien amenaçar la continuïtat del català com a llengua vehicular. El primer fou l’abandó de les classe benestants de la llengua catalana com a llengua per a la cultura, feia més d’un segle que no era una llengua oficial. El segon la imminent voluntat estatal d’universalitzar alfabetització.
La diglòssia (1833 – 1859)
En aquesta etapa es consoliden les editorials catalanes i valencianes; a voltes, amb seu a Madrid. La llengua catalana disposa de manifestacions de caràcter popular, com obres de teatre, goigs i col·loquis, però la burgesia adopta el costum aristòcrata d’escriure en castellà. La majoria de la literatura és de temàtica catalana, però s’escriu en castellà. Es promulga la Llei Moyano, de 1857, que estableix l’obligatorietat de l’ensenyament primari.
Cal interpretar aquí alfabetització com a sinònim de castellanització
. 1833: Publicació del poema Oda a la pàtria de Bonaventura Carles Aribau
- Del febrer de 1839 al novembre de 1840, Joaquim Rubió i Ors publicà dinou poemes al Diario de Barcelona. Aquests s’aplegaren en una recopilació de poemes, Lo Gayté del Llobregat. El pròleg és considerat una fita de la Renaixença i fins i tot el manifest.
- 1841: Publicació d’un poema del valencià Tomàs Villarroya
- 1844: Publicació d’un llibret de versos del valencià Teodor Llorente
- 1851: Antoni Bofarull i Víctor Balaguer realitzen escrits a la premsa impulsant la restauració dels Jocs Florals
- 1858: Publicació de l’antologia poètica Los trobadors Nous, d’Antoni Bofarull
- 1859: Publicació de l’antologia poètica Los trobadors Moderns, de Víctor Balaguer
- 1859: Primer any que s’organitzen els Jocs Florals
Els Jocs Florals (1859 – 1877)
El moviment literari s’articula al voltant dels Jocs Florals. En aquest marc es manifesten posicions diferenciades respecte al model de llengua. Els Jocs aglutinen participants d’ideologies contraposades. La majoria d’obres són d’escassa qualitat fins que aquest període es tanca amb el triomf d’Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer als Jocs Florals. Guimerà és considerat mestre en Gai Saber i Verdaguer obté el premi especial del jurat amb el poema L’Atlàntida.
El sentiment de recuperació nacional no és només de les classes benestants sinó que també ho és de les classes obreres. Aquestes articulen una trama d’associacions culturals per tot el principat. Entre d’altres es fundaren l’Ateneu Català de la Classe Obrera a Barcelona l’any 1861 o l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera l’any 1863. S’inicià també la profusió de societats corals formades per obrers com la La Fraternitat fundada per Anselm Clavé l’any 1850. L’any 1867 hi havia 106 societat corals[2].
El prestigi de la llengua (1877 – 1892)
Tot i que amb retard respecte a la resta d’Europa, s’introdueixen les teories naturalistes i realistes que afecten sobretot al teatre i a la narrativa. Els autors catalans creen una sintonia amb el públic. Apareix el narrador més important: Narcís Oller ; Verdaguer i Guimerà es consoliden com autors.
Autors
Els autors més importants d’aquest moviment van ser:
Literatura
La poesia
Gràcies als Jocs Florals, la poesia és un dels gèneres més conreats del moviment. Aconsegueix arribar a un públic més ampli. Aquesta poesia, per tant, pretén arribar a una identificació total entre llengua i pàtria. La poesia és un dels gèneres més conreats del moviment. Els autors principals d’aquest gènere són:
- Bonaventura Carles Aribau:
- Manuel Milà i Fontanals
- Joaquim Rubió i Ors
- Jacint Verdaguer i Santaló, pare de la poesia i la llengua catalana moderna.
El teatre
- Àngel Guimerà i Jorge, dramaturg que va donar una dimensió universal al teatre català.
La narrativa
La Renaixença reprèn el gènere després de tres segles de Decadència (des del segle XV cap novel·la a Catalunya). Destaca el conreu de la novel·la històrica i la romàntica. La novel·la històrica, un dels gèneres més conreats ja que facilita als autors situar als personatges en fets històrics a l’edat mitjana. És una barreja de crònica i imaginació, desigual segons els diversos autors. Un dels autors més importants és Antoni de Borafull. La novel·la romàntica té les característiques del Romanticisme. Amb la intenció de moralitzar, se centra en la realitat del moment. L’autor més important és Martí Genís i Aguilar.
- Narcís Oller, novel·lista de la Catalunya sorgida de la revolució industrial.
9) segle XX (I)
CONTEXT HISTÒRIC A CATALUNYA
-A Catalunya també és una època convulsa: es produeixen atemptats anarquistes a Barcelona a finals del XIX, la Setmana Tràgica (1909), diverses vagues,el pistolerisme de la patronal als anys 20, etc.
-Neix el catalanisme polític , a partir de la desconfiança vers el govern central i la defensa dels interessos econòmics catalans. Primer hi ha la Lliga Regionalista d´ Enric Prat de la Riba (1901), hegemònica durant vint anys, burgesa, conservadora. Obté un cert autogovern (anomenat Mancomunitat de Catalunya 1914-23) que es talla amb la Dictadura del general Primo de Rivera (1923-27).
-A la 2ª República hi ha un nou autogovern, però el partit protagonista és ara l’Esquerra Republicana de Catalunya, de Francesc Macià, primer president de la Generalitat de Catalunya restaurada. La derrota republicana, durant la Guerra civil, tanca aquest període.
DEFINICIÓ
-A finals del XIX els modernistes volen obrir Catalunya a Europa. Volen tot el que sigui modern, només pel sol fet de ser-ho, i trencar amb la Renaixença, que ells consideren endarrerida, transformant la cultura catalana en moderna, nacional i europea.
ANTECEDENTS
-Antecedents filosòfics:La filosofia de Schopenhauer i Nietzsche. Tot això esdevindrà la metàfora de l´isolament de l´artista enfront la societat.
-Antecedents literaris: l´escriptor francès Gustave Flaubert.( Madame Bovary)
COM SÓN ELS MODERNISTES CATALANS
-Burgesos, iconoclastes, combatius, bohemis, ambiciosos i cultes, pintors (Ramon Casas), literats, arquitectes (Antoni Gaudí), músics (Enric Morera).
-Són fills de la burgesia, rics amb hàbits refinats i estil. Volen trencar amb els designis professionals paterns (la botiga, la fàbrica) i seguir la vocació artística, perquè són amants de l´Ideal, enfront del materialisme social.
-Van vestits amb barret d´ales amples, vestit balder, cabells llargs i greixosos i pipa. Són joves, catalanistes, seriosos, els agrada fer esport, van a exposicions, estrenes, concerts, conferències, viatgen a París, llegeixen i escriuen en revistes catalanes, són esquerrans ( ” de paraula”, perquè respecten els valors catòlics), passegen en grup per les Rambles, organitzen homenatges i festes…
-Hi ha dos grans grups de modernistes:
ELS DECADENTS
-L´artista és “un despert entre adormits”, confrontat a la massa, però no pot transformar el món, fa de l´Art la seva Religió i de la seva vida una obra d´art, s´evadeix en la seva torre d´ivori, buscant la Bellesa absoluta.
ELS VITALISTES O REGENERACIONISTES
-Culpen els castellans de la situació de Catalunya, són esquerrans i segueixen a Valentí Almirall, consideren que els catalans són avançats i aris i els castellans, semites.
-Alguns representants d´aquest grup foren: Joan Maragall (més conservador, però), Alexandre Cortada, Ignasi Iglésias. Ataquen la monarquia, Idolatren Nietzsche, Ibsen i D´Annunzio, fan assaig i teatre per compromís social .
LA LLENGUA PER ALS MODERNISTES
- Troben que la llengua de la Renaixença és carrinclona, però no es posen d´acord sobre quin model de llengua cal, perquè són individualistes i anarquistes.
-Joan Maragall no té riquesa lèxica, perquè ell treballa amb la “paraula viva”, la llengua depurada i seleccionada.
-Joaquim Ruyra és , de tots, qui té una llengua més rica.
ETAPES DEL MODERNISME CATALÀ
PRIMER PERÍODE
- El primer període se situa a la darrera dècada del XIX. La primera vegada que surt el nom “MODERNISME” és el 1884 a L’Avenç, i el 1892 ja hi ha un grup d’intel•lectuals i artistes catalans, com Maragall, Casas i Rusiñol que fixen les bases del Modernisme i volen una Catalunya “oberta, original i reformadora”.
- Barcelona és el màxim exponent europeu del Modernisme, que ja està triomfant internacionalment en l’exposició Universal de 1900 a París. La burgesia creu en l’acumulació del capital i l’ètica de l’estalvi però apareix el consum, el centre urbà es desplaça a l’Eixample i tenen un gran auge l’arquitectura, l’escultura, la pintura, la joieria, el disseny del vidre , del moble, dels escenaris, ceràmica, forja, paviment, cartellisme, música… moltes arts considerades “secundàries” anteriorment. Tenim els arquitectes Gaudi, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, l’escultor Llimona, els pintors Casas i Nonell, el cartellista Alexandre de Riquer (primers dibuixos publicitaris, ex-libris), el músic Morera.
-La seva revista més important fou L’Avenç, on Fabra iniciaria la campanya de reforma lingüística. També les revistes Catalònia , Joventut, Quatre Gats i Pèl i ploma.
-Es relacionen literatura i arts plàstiques:hi ha escriptors que són pintors (com Rusiñol o Apel.les Mestres).
SEGON PERÍODE
-Segon període: la Consolidació, durant la primera dècada del XX,que es clou amb la mort de Maragall i Nonell, el 1911 . Aquesta segona part és la més important pel que fa a la narrativa simbòlica, per buscar el que s’amaga darrera la realitat, allò misteriós que només es pot captar amb el sentiment i la intuïció .
-El llenguatge ja no és referencial, sinó suggestiu, mitjançant la metàfora i el símbol, la prosa poètica. L’individu està situat entre el Bé i el Mal, lluitant tràgicament per sortir-ne victoriós, però impotent per reeixir del caos, posar ordre i viure en harmonia amb el món, i acabant amb la seva destrucció física o espiritual . I s’ajunta amb la sordidesa naturalista de l’ambient, afegint una càrrega eròtica , de ritual sacríleg.
-Temes propis de la novel•la modernista d’aquest període: individu contra societat (artista messiànic i vitalista o heroi contra la massa amorfa, amb inèrcia, però també contra els dirigents reaccionaris, a qui anomena “els adormits”, “els morts”), la sequera (simbòlicament), el sacrilegi, l’ascensió-el descens (cap a la muntanya, en elevació ascètica, o per l’aïllament social, fent el camí del calvari…). En aquest període s’escriuen les millors novel•les.
DARRER PERÍODE
-Darrer període o final del moviment: El Modernisme comença a caure en el que abans criticaven: es fan mantenedors dels Jocs Florals, hi guanyen premis, escriuen en castellà per arribar als obrers, les revistes es tornen de dretes, la burgesia ha assimilat totes les seves propostes plàstiques, la Lliga de Catalunya edita revistes amb disseny modernista i el 1906 comença a quallar el Noucentisme, que confluirà amb la política i contribuirà a marginar els modernistes, que faran pinya amb els autors romàntics i realistes que encara queden.
El Noucentisme
El Noucentisme és un moviment cultural, d’abast polític, que s’inicia a Catalunya al 1906 amb la creació de la Solidaritat Catalana (coincidint també amb l’aparició del Glosari d’Eugeni d’Ors a La Veu de Catalunya, la publicació d’Els fruits saborosos de Josep Carner i de La nacionalitat catalana de Prat de la Riba) i acaba el 1923 amb el cop d’Estat de Primo de Rivera. El nom de Noucentisme, que va aparèixer per primer cop a les gloses d’Eugeni d’Ors qui en fou el creador i principal ideòleg, esdevé de 1900 –inspirat en el Quattrocento i el Cinquecento italians- i també com a terme oposat a vell. En els seus inicis, coexisteix amb altres dues corrents: la Renaixença i el Modernisme.
Sorgeix com una resposta moderada –no del tot antagònica- als plantejaments que havia promogut el Modernisme i, a diferència d’aquest, el Noucentisme aconsegueix la conjunció entre la política i la cultura. La burgesia catalana es compromet amb el catalanisme -aconseguint així refermar-se com a classe hegemònica- i la intel•lectualitat accepta col•laborar en el projecte de transformació d’una Catalunya més autònoma. Intel•lectuals i burgesia catalana comparteixen un projecte polític comú per a Catalunya i s’aglutinen sota la disciplina d’un partit, la Lliga Regionalista, dirigit per Prat de la Riba. S’expressen sobretot a través de les pàgines de La Veu de Catalunya. El canvi de Modernisme a Noucentisme suposa la creació d’una nova orientació en l’ordre político-social i del pensament, i el canvi de l’espontaneïtat a la institucionalització.
Cal remarcar, per tant, la consolidació i desplegament institucional del catalanisme polític. L’obtenció de La Mancomunitat al 1914 va permetre crear una infraestructura normalitzadora de la llengua i la cultura catalanes, de les quals destaquen: l’Institut d’Estudis Catalans (1907); celebració del 1r. Congrés de la Llengua Catalana (1906); creació de la Càtedra de Pompeu Fabra (1912); promulgació de les Normes ortogràfiques (1913); l’Escola Catalana d’Art Dramàtic (1913); la Biblioteca de Catalunya (1914); l’Escola de Bibliotecàries i la Xarxa de Biblioteques Populars (1915); Diccionari ortogràfic (1917); la Gramàtica (1918);Diccionari General de la Llengua Catalana (1932).
A nivell ideològic, el Noucentisme representa una actitud reactiva i regeneracionista en contra del liberalisme, el romanticisme, el naturalisme, el positivisme i el laïcisme. Aquesta actitud reactiva es posa de manifest mitjançant: la imposició de la raó; la precisió; la serenitat; l’ordre; la claredat; la defensa de la sobrietat expressiva; intervenció en els afers públics; un renovat espiritualisme, tot prioritzant la voluntat davant les dades empíriques i donant més valor a la intel•ligència que a la sensibilitat. Coincidint així amb algunes de les doctrines mediterraneistes franceses del moment, originades per l’ecole romane i per les aportacions de Cézanne i la retòrica classista de l’esperit noveau.
El Noucentisme hereta de la Renaixença l’afany de superació amb la recuperació dels clàssics grecollatins i busca en les obres la bellesa i l’harmonia, tot emplenant-les de cultismes i metàfores.
Els noucentistes creuen que el lloc idoni per dur a terme l’acció reformista és la ciutat -exemple de modernitat- cosa que comporta un allunyament de les zones rurals. Com a representació de la unió entre art i societat, l’artista participa activament en els processos modernitzadors engegats per les institucions. Es formula un ideal de bellesa que es duu a terme en les ciutats i que queda reflectit en els espais públics amb la creació de nous parcs i jardins, pintures murals, escultures al carrer, i plantejaments urbanístics nous.
La indústria i les empreses burgeses passen a ser el motor de la nova Catalunya autònoma, i Barcelona n’és la capital.
Els gèneres literaris més usats són la poesia (Josep Carner i Jaume Bofill i Mates -Guerau de Liost-) seguida de l’assaig amb articles periodístics i gloses (Eugeni d’Ors) i l’oratòria. En la poesia s’aplaudeixen les propostes de l’Escola Mallorquina –poetes contra el corrent modernista, de la qual Joan Alcover i Costa i LLovera en foren els precursors principals.
La narrativa trenca amb l’aportació naturalista i s’inicia en la creació de les antinovel•les –relats breus, contes o les famoses gloses originades per Eugeni d’Ors- per tal de transmetre les idees en prosa sense dispersar-les en textos massa llargs. La novel•la passa a ser, per tant, un gènere menor, i l’escriuen Narcís Oller i Joaquim Ruyra entre d’altres.
La producció teatral de l’època també va ser molt minsa. En són representatius Carles Soldevila i Millàs-Raurell i com a artistes plàstics destaquen l’escultor Arístides Maillol, i el pintor Joaquim Torres-Garcia.
Els personatges més destacats del Noucentisme són:
- Eugeni d’Ors: principal ideòleg i divulgador dels conceptes i valors del Noucentisme –imperialisme; arbitrarisme; classicisme; civilitat, etc.- a través del seu Glosari, utilitzant el pseudònim de Xènius.
La Ben Plantada (1911).
- Josep Carner: escriptor –poeta- capdavanter de la nova literatura i també divulgador de l’ideari noucentista. Els fruits saborosos (1906)
- Guerau de Liost (pseudònim de Jaume Bofill i Mates): poeta.
La muntanya d’ametistes (1908).
- Pompeu Fabra: des de l’Institut d’Estudis Catalans enllesteix la reforma ortogràfica i tira endavant el procés de normalització de la llengua catalana.
- Enric Prat de la Riba: organitza l’activitat nacionalista catalana, primer des de la Diputació de Barcelona i després com a president de la Mancomunitat.
L’AVANTGUARDA
Introducció:
Conjunt de corrents estètiques que evidencien la crisi de les arts i de la literatura produïda en el món occidental al començament del segle XX.
Aquest moviment va ser una conseqüència de la situació social i política creada a Europa a partir d’esdeveniments com l’inici de la Revolució Russa o la Primera Guerra Mundial.
Característiques:
Rebuig de l’art tal com era entès tradicionalment com a reflex del seu inconformisme davant la societat del moment.
Incorporació a l’art de les noves formes de vida de la societat industrial.
I destaquen: el cubisme, el modernisme, el dadaisme…
Autors i obres:
Joan Salvat-Papasseit: Poeta i escriptor
Obres: Poemes en ondes bertzianes. L’irradiador del port i les gavines. Les conspiracions. El poema de la rosa als llavis.
Josep Maria Junoy Muns: Poeta, periodista i dibuixant
Obres: Llibre de poemes. Poemes i Cal.ligrames. Va dirigir la revista “Trossos”
Josep Vicenç Foix i Mas: Poeta i periodista
Obres: Sonets De Sol i de Dol. On he deixat les claus?.Onze Nadals i un cap d’any
RESUM BIOGRÀFIC DE RAMON LLULL
Nat a Palma de Mallorca, 1232-1316. Filòsof, teòleg, novel•lista i poeta. Es casà, tingué dos fills i als trenta-un anys va viure una experiència trasbalsadora que conferí un gir radical a la seva vida: l’anomenada «conversió», esdevinguda arran de l’aparició cinc vegades de Crist crucificat.
Segons la Vida coetània (autobiografia dictada per Llull en els darrers anys de la seva existència a uns cartoixans de París), la seva vida que es resumeix en tres objectius: predicació als infidels, escriptura d’un llibre contra els errors d’aquests infidels i creació d’escoles-monestirs on s’ensenyés l’àrab i altres llengües orientals per a instrucció de missioners. La seva obsessió serà la conversió dels musulmans, dels jueus i d’altres infidels a la fe cristiana.
Ramon Llull va escriure un considerable nombre d’obres en català, en llatí i en àrab unes 265 aproximadament. Les seves obres es poden dividir en quatre etapes, d’acord amb els diversos canvis que experimentà el mètode lul•lià de trobar la veritat.
La primera, anomenada «etapa preart», abasta els darrers anys d’aprenentatge, i com a obra destacada el Llibre de contemplació en Déu (1273-1274), la primera gran obra de Llull. Entre 1274 i 1290 transcorre l’«etapa quaternària», on escrigué dues grans novel•les: el Llibre d’Evast e d’Aloma e de Blaquerna (1283) i el Fèlix o Llibre de meravelles (1288-1289). A partir de 1290, i fins l’any 1308, coneguda com a «etapa ternària» destaca la gran enciclopèdia Arbre de Ciència (1296-1297) i finalment, des de 1308 fins a la seva mort, l’any 1316, Llull deixà de banda l’Art i se centrà en l’escriptura d’opuscles sobre qüestions concretes de filosofia, de teologia i de lògica: és la coneguda com «etapa postart».
Curs de Català de Tarda nivell “D”.
BERNAT METGE
-Neix a Barcelona al 1340/46 (s.XIV), època d’ESPLENDOR de la literatura catalana.
En la seva joventut va ser funcionari i notari de la cancelleria de la reina Elionor. Quan va morir aquesta va passar al servei del Duc de Girona, futur Joan I,. Va ascendir a secretari reial i es va convertir en un dels homes de confiança de Joan I. Al 1395 va ser enviat pel rei a la cort pontifícia d’Avinyó en missió diplomàtica, on va conèixer l’escriptor aragonès Juan Fernández de Heredia.
A la mort de Joan I en circumstàncies estranyes, la reina Maria de Luna esposa de Martí I el va empresonar. El seu captiveri al Castell Nou el va moure a escriure la seva obra mestra “Lo somni”, ja quan era en llibertat al 1399. Llegit el llibre, Marí I el va cridar al seu costat a la cancelleria, a on va tornar a tenir el càrrec de secretari fins a la mort d’aquest. Al 1413 va morir a Barcelona .
-Bernat Metge va ser escriptor, traductor i va introduir la influència humanista en la literatura catalana, essent el primer representant. És considerat un dels millors prosistes catalans, introductor de l’estil renaixentista a la literatura catalana, amb una fina intel·ligència i una gran sornegueria. A les seves obres buscava un benefici polític personal.
-Les seves obres més destacades són “Història de Valter e Griselda” i “Lo somni”, escrita com a defensa de les acusacions a què fou sotmès en el procés de l’assassinat del rei Joan I, amb la que pretenia convèncer tothom, i sobre tot al rei Martí I, de la seva innocència.
Literatura catalana de postguerra (1939 – 1975)
Cronològicament:
El final de la guerra civil al 1939 significà una nova etapa històrica per a la cultura catalana. La postguerra comprèn una època inicial forçosament letàrgica perquè hagueren de desaparèixer publicacions periòdiques, institucions i llibres. La persecució de la llengua fou especialment acarnissada i molts escriptors i intel•lectuals hagueren d’exiliar-se o foren empresonats o morts. Pompeu Fabra es va refugiar a la Catalunya francesa, morí a l’any 1948. En aquest període de postguerra era prohibit editar llibres o publicacions en català. Els primer llibres que es van poder editar oficialment van ser obres de Jacint Verdaguer amb la condició que no se’n regularitzés l’ortografia i que no es publiqués amb la normativa de Fabra. A l’empar de l’Església es van publicar alguns llibres en català.
A l’any 1947 apareix el premi literari Joanot Martorell.
A partir de 1950-51 i fins 1962 ve marcat per un llarg silenci d’obres i autors. A l’exili es publiquen algunes obres en català. Es manté l’ús oral del català a les famílies.
Des de 1962 al 1975 la cultura catalana i la llengua, viuen una època de tolerància per part del règim franquista. Hi va haver una sèrie d’escriptors joves que van provocar una profunda transformació en la realitat cultural catalana. Aquest fet, conjuntament amb la millora de les condicions polítiques (mort de Franco i canvi al règim democràtic a partir de 1975), comportà un fort impuls de vitalitat per a la cultura i la llengua. Els membres de la nova generació van mantenir una actitud rebel enfront de les convencions i de l’educació que havien rebut, i es mostraren inconformistes davant la societat.
Gèneres:
POESIA:
La represa d’aquests cap al 1946 (Editorial Selecta) significà el predomini de la poesia, de les reedicions, de les obres de bibliòfil (grans versions de L’Odissea, de Milton, de Shakespeare, de Dant) i de les obres sense peu d’imprempta. Durant un parell de dècades les restriccions afavoriren el predomini marcat de la poesia, primer amb la plenitud de l’obra i el mestratge de Carles Riba, amb les exemplars Elegies de Bierville (1942), i l’acció constant de J.V. Foix (Sol i de dol, 1947). Poetes morts molt joves (Rosselló-Pòrcel, Màrius Torres, Salvat-Papasseit) serveixen de bandera a les noves generacions que tot seguit sorgiren. Després, en el tombant del 1960, el guiatge passà per l’obra de Pere Quart (Vacances pagades, 1960) i de Salvador Espriu (La pell de brau, 1960), ja influent des de Cementiri de Sinera (1946), seguits de Gabriel Ferrater, que ràpidament assolí la plenitud (Les dones i els dies, 1968).
NARRATIVA:
L’alçament de certes traves —sobretot cap al 1963— potencia d’altres gèneres, com la novel•la, l’assaig i, sobretot, permet la incorporació de traduccions normals o de consum. Es consagraren tres narradors d’èpoques anteriors a la guerra: Mercè Rodoreda amb La plaça del Diamant (1962), Llorenç Villalonga amb Bearn (1961) i Joan Puig i Ferreter amb els onze volums d’El Pelegrí Apassionat (Perpinyà 1952-65). Dels situats entre dues èpoques, sobresurten els contes de Pere Calders i la novel•lística de Joan Sales (Incerta glòria, 1956), Ferran de Pol, Xavier Benguerel, Vicenç Riera i Llorca i Avel•lí Artís-Gener, amb temes de guerra o d’exili. S’amplià fins a la cinquantena de títols l’obra de Josep Pla. Així mateix, dels novel•listes sorgits a la postguerra pren relleu, tant pel volum, també ingent, com per la diversitat de tècniques, l’obra de Manuel de Pedrolo, al costat dels qui, com Maria Aurèlia Capmany, Ramon Folch i Camarasa, Josep M. Espinàs, Baltasar Porcel, Blai Bonet i Estanislau Torres, renovaren la novel•la i la feren capdavantera, amb plena continuïtat i contacte amb un nou públic.
Característiques:
a) Pervicència del naturalisme que evolucionarà cap a la novel.la psicològica . Autors: Maria Aurèlia Capmany, Ramon Folch i Camarasa
b) Realisme històric. L’autor capta la realitat i la mostra al lector. Autors: Vicenç Riera i Llorca, Josep M. Espinàs, Estanislau Torres
c) Experimentalisme i existencialisme. Autors: Manuel de Pedrolo, Avel•lí Artís-Gener i Baltasar Porcel
d) Realisme màgic .Autors: Joan Perucho, Avel•lí Artís-Gener i Baltasar Porcel
LA LITERATURA MODERNA (segles XVI-XIX)
EL RENAIXEMENT
Context històric
El Renaixement és el període històric que va des del darrer terç del segle XV fins als inicis de la segona meitat del XVI.
Definició
El Renaixement català intentà fer una síntesi de certs elements medievals i d’uns altres de nous, procedents d’Itàlia i de Castella. També recuperà alguns dels cànons estètics i dels models formals del classicisme.
Aportació lingüística
La preocupació per l’estudi de les llengües clàssiques, característica de l’Humanisme, no impedí el desenvolupament de les literatures en llengües vulgars.
També destacar l’autor Joan Lluís Vives (València 1492-Bruges 1540). És la figura principal del nostre humanisme. L’obra de Vives, escrita totalment en llatí, és molt àmplia i té un gran interès.
Prosa, teatre i poesia
La prosa catalana més valuosa del període són Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), de Cristòfor Despuig. L’altra novel·la al·legòrica és L’espill de la vida religiosa, obra anònima publicada el 1515.
Pel que fa al teatre, cal parlar de dos autors: Lluís Milà (1500-1561), autor d’El Cortesano i Joan Ferrandis d’Herèdia (València, 1480?-1549), poeta i autor de teatre tant en castellà com en català. En aquesta llengua és autor de La vestia (1524).
En aquesta època podem incloure també la coneguda Festa o Misteri d’Elx.
El millor poeta català del moment fou Pere Serafí, que alternà l’idealisme d’inspiració en Petrarca o Ausiàs March amb la glossa de refranys i cançons populars. Altres poetes, com Andreu Martí Pineda i Valeri Fuster, insistiren amb una certa originalitat en els models costumistes valencians de la darreria del segle XV. Els poemes de Joan Pujol, ja a la segona meitat dels segle XVI i els actes sacramentals de Joan Timoneda.
EL BARROC
Definició
El Barroc és un estil que utilitza molts recursos carregant al màxim qualsevol art (literatura, arquitectura, música, etc.) amb la literatura els textos es fan difícils de llegir i de comprendre, amb l’única intenció de fer els textos més bonics i amb més significat.
Context històric
Es fixa en el S. XVII després del Renaixement, influenciat per la crisi política nacional degut els canvis de reis.
Aportació lingüística
Catalunya a l’etapa Barroca va aporta “La comèdia Burlesca”, és la paròdia de les comèdies barroques castellanes, aquesta burla a la comèdia espanyola era una manera exagerada i incoherent de trencar el model imposat pel teatre castellà. Els personatges nobles són ridiculitzats, actuen d’una manera inesperada pel públic, utilitzen un llenguatge groller, jocs de paraules que creen situacions ridícules, no falten les descripcions escatològiques i grotesques ni els dobles sentits obscens. Algunes obres destacables:
Obres i autors:
· La gala està en son punt (1625), d’autor anònim
· La infanta Tellina i el rei Matarot del frare Francesc Mulet
· Los amors de Melisenda del frare Francesc Mulet
Cal destacar els poetes i comediògrafs Francesc Vicenç Garcia, conegut com el rector de Vallfogona, i Francesc Fontanella, per la qualitat dels seus poemes i l’interès de les seves dues peces teatrals, i Josep Romaguera, autor de l’únic llibre d’emblemes en català, l’Atheneo de grandesa.
LA IL·LUSTRACIÓ CATALANA
DEFINICIÓ
La Il·lustració és l’Època de les llums, basada en la raó. És una revolució demogràfica, social i econòmica. És un Període de canvis i de grans avenços científics i tècnics.
Context històric:
Es fixa a finals del segle XVIII, després del Barroc. S’origina amb “La Revolució Francesa” contra ’organització política de l’Antic Règim i del « despotisme il·lustrat ».
Aportació lingüística:La literatura catalana “culta” fou pràcticament inexistent Els portaveus van ser els gèneres populars. El teatre, jocós i satíric, amb textos redactats per no professionals, que reflecteixen la mentalitat de l’època. L’historiador i polític català Antoni Campany, amb l’obra Les Memòries històriques sobre la marina, comerç i arts de l’antiga ciutat de Barcelona (1779-92), relata l’esplendor de les institucions medievals catalanes.
Obres i autors:
· “Eusebio”, P. Montengon.
· “Lucrècia”, obra de teatre de Francesc Mulet, Antoni Febrer i Cardona i Joan Ramis.
· Calaix de sastre del baró de Maldà, literatura costumista.
Cal destacar la iniciació metodològica del valencià Jacint Segura, i l’impuls al Principal, del bisbe Ascensi Sales.
El segle d´or de la literatura catalana
Es coneix com el gran segle de la literatura catalana i correspon a la producció en poesia i prosa de finals del segle XIV al XV. S´emmarca dins l´etapa de la literatura catalana que coneixem com Esplendor. Durant aquest període es produeixen obres cabdals per a la llengua catalana, sobretot a València que en aquells moments esdevé la capital cultural.
Desapareix la dinastia catalana en morir Martí l´Humà sense descendència (1410) i s´entronitza una dinastia catellana, la dels Trastàmara amb Ferran d´Antequera, mitjançant el Compromís de Casp (1412). Com a conseqüència de la guerra civil que esdevingué al Principat (1462-1476), Barcelona perd hegemonia dins de la Corona d´Aragó en favor de València. Catalunya queda arruïnada econòmica i políticament i l´eix del comerç del Mediterrani es desplaça a Valencià així com també la cultura. Es per això que les grans obres d´aquesta època es produeixen a València.
Amb l´arribada de la dinastia dels Trastàmara el català comença a compartir funcions amb el castellà entre l´aristocràcia i es converteix en llengua nacional en tots el àmbits. La poesia abandona l´ús del provençal a favor del català.
En prosa l’aportació més interessant són les novel.les cavalleresques. Les dues grans obres són Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, i l’obra anònima Curial e Güelfa.
Joanot Martorell
Va ser un cavaller de la petita noblesa valenciana. Va escriure el Tirant lo Blanc,la gran obra narrativa del segle XV, que plasmava la realitat de la seva època: lluites fraticides, cavallers, amors difícils barrejats amb l’honor i amb els interessos familiars en lloc. Cervantes va dir d’aquesta obra que era una de les millors obres de cavalleries escrites fins aleshores. Tracta d’un cavaller bretó que va a anar a Constantinoble a lluitar contra els turcs. Aquesta obra va ser acabada per Martí Joan de Galba.
Curial e Güelfa
És considera la primera novel.la en català. És anònima però l´autor mostra un bon coneixement de la tradició literària en què s’inscriui, tendeix a barrejar el to greu amb la paròdia, escriu en un estil fluid i elegant, amb trets dialectals que el situarien en una zona fronterera entre el català oriental i l’occidental. L’obra narra les aventures d’armes i els infortunis del seu protagonista, Curial, en una trama amorosa determinada per la gelosia de Güelfa.
Ausiàs March
Pel que fa a la poesía l´aportació més important és l´obra d´Ausiàs March, un dels escriptors més importants de la literatura catalana, per ser considerat el primer poeta català. La seva obra marca un cim dins de la poesia catalana perquè abanonda l´ús del provençal i l´escriu tota en català i per abandonar els esquemes de la poesia trobadoresca. És innovadora quan a l´estil, la temàtica i la llengua.
La seva obra està constituïda per cent vint-i-vuit poesies i la podem classificar per cicles temàtics:
Els cants d’amor: en l’obra de March la dona és una persona real, humana i individual i, en conseqüència la relació home-dona serà el compost de l’amor sensual (sentits) i l’amor intel•lectual (contemplació i pensament). Podem dividir aquests cants en cinc senyals que corresponen a cinc etapes en la vida de l’autor ( Plena de Seny; Llir entre Cards; Amor, amor; Mon darrer bé i Oh, foll amor).
Els cants de mort: format per sis poesies dedicades a plànyer la mort de Joana Escorna,la seva segona esposa, reflexiona sobre els temes més comuns que la mort d’una dona estimada hi pot ocasionar.
El cant espiritual: dirigit a Déu, és considerat com un dels poemes més importants de la literatura en català.
Un altre poeta que destaca en aquest període és Jaume Roig. Metge de prestigi social i professional a la València del seu temps, és l’autor d’una de les obres més emblemàtiques de la literatura catalana medieval Espill. És una obra misògina en què s’adreça a Baltasar Bou, nebot seu en la ficció, per explicar-li com l’han maltractat les dones al llarg de la seva vida i per convèncer-lo que n’ha de viure al marge per obtenir la salvació.
Altres autors que cal destacar per la seva aportació literària són :
Joan Roís de Corella, poeta valencià, religiós. Es divideix en tres obres: Obra profana:Tragèdia de Caldesa ;Obra religiosa: La vida gloriosa de santa Anna; Obra mitològica: Lamentacions de Mirra e Narciso e Tisbe.
Sor Isabel de Villena, va escriure Vita Christi, rèplica a l´Espill en defensa de les dones i on revalora el paper de la Mare de Déu.
Jordi de Sant Jordi, poeta català de la cort d´Alfons el Magnànim
D Tarda Grup 6
[...] del bloc dels companys de l’edició del [...]