Carta al director
Tal com vam decidir en l’última sessió. Cal que escriviu una carta al director.
Aquí teniu els esquemes que vau elaborar en grup durant la primera fase. 
Recordeu que vau intentar millorar-los. Heus ací:
Al final de la pàgina us els penjaré en format word, per si us cal descarregar-vos-el. El termini per fer arribar les vostres cartes és el 31 de desembre.
Bones festes!
esquema-carta-al-director-tarda1
esquema-carta-al-director-tarda-v21
LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE
Avui falta només un dia per acabar l’any i la xifra de dones assassinades per violència de gènere no para de créixer, crec que continua sent un problema greu de la nostra societat.
Sóc una persona anònima, però sensibilitzada vers aquest tema i vull demanar el desig per al proper any d’acabar amb més dones mortes.
Actualment crec que les mesures legals establertes no són efectives, tant per la manca d’informació com pels escassos mitjans de la justícia; tot això fa que les víctimes no s’atreveixin a denunciar als seus agressors i les conseqüències ja sabem quines són.
Per tant, caldria una justícia més eficaç i dura amb aquesta problemàtica social.
És el meu desig per al 2009. Bon Any.
A.B.P.
Carlos Alarcón Alvarez
C/ Montmany, núm.78, 3r 3ª
08830 Sant Boi de Llobregat
Sr. Director de La Vanguardia
Avinguda Diagonal, 486
08821 Barcelona
Senyor Director de La Vanguardia,
M’adreço a vosté per fer-li arribar una reflexió personal la qual m’agradaria compartir amb vosté i els seus lectors.
Aquest any 2008 degut a la crisi econòmica actual he arribat a la conclusió de la gran hipocresia bancaria.
Les raons que m’han fet arribar a aquesta conclusió son les següents:
Tots sabem que els bancs i les caixes han gaudit d’uns quants anys de bonança econòmica i guanys força importants gràcies a les concessions de préstecs i a l’adquisició de dipòsits, que evidentment no s’han vist reflectits en els seus clients i ara que estem entrant en un moment de recessió econòmica aquestes mateixes entitats tenen la poca vergonya de demanar auxili a l’Estat.
Enraonant sobre aquest tema hem trobo sorprés de com els nostres representants polítics realitzen un malbaratament de l’erari púlic per tal de subsanar les decisions equivocades d’entitats privades que en el seu moment no varen revertir cap dels seus guanys a la societat, és més, s’en van aprofitar d’aquesta no incrementant els interesos per els capitals invertits en aquestes i no reduïnt els tipús d’interés de les hipoteques d’acord amb les baixades de l’EURIBOR.
Totes aquestes qüestions fan que és trobi a faltar una major intervenció de l’Estat en el sistema bancari i en la concessió de capitals perque aquest sigui l’ens regulador del valor dels diners segons l’interès general i no el particular de certs grups de poder com són les entitats bancaries.
Atentament,
SIGNATURA
Sant Boi de Llobregat, 30 de dessembre de 2008.
La imparcialitat dels mitjans de comunicació.
Darrerament s’han difós als mitjans de comunicació noticies que no respecten la veracitat en la informació, cosa que motiva l’enviament d’aquesta carta. Aquestes notícies a les quals em refereixo, senyor director, també s’han publicat en aquest diari.
La falta d’objectivitat amb la que s’enfoquen les noticies relacionades amb les forces i cossos de seguretat provoquen la pèrdua de confiança del ciutadà, cosa que com a conseqüència directa dificulta el treball policial, al qual hi va dirigit. Fets aquests, ens afecten com a col·lectiu a l’hora de realitzar les nostres tasques ja que el ciutadà es comporta amb prejudicis davant de qualsevol actuació policial.
La pèrdua d’objectivitat que denoten els mitjans de comunicació sembla ser motivada tan sols per l’afany comercial i la manipulació en pro d’interessos políticoideològics.
Les noticies a les quals faig referència, i crec que ho comparteixen molts altres companys de feina, no s’ajusten a la realitat, basant-se en suposicions, donant per fets actes il·lícits no demostrats i realitzant judicis paral·lels sense donar veu a la defensa.
Noticies que són manipulades per tal de comdemnar públicament als companys afectats, per malmetre l’imatge de tot el col·lectiu, per intentar aconseguir ferir, si pot ser de mort, les institucions tot i que siguin alienes al treball policial.
La conclusió que vull fer arribar, ja sigui pel tema abordat que m’afecta personalment com a membre de les forces i cossos de seguretat, o qualsevol altre que sigui dirigit contra o en pro d’algun col·lectiu o persona, és que com a ciutadans tenim dret a la informació veraç, dret del qual, se’ns està privant.
Un policia ofès.
LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE
No perquè passi molt sovint ens podem acostumar al fet que una dona sigui assassinada per la seva parella. Estic segura que la manca d’assistència dels organismes públics a la dona maltractada i la poca efectivitat de les mesures legals establertes són les principals causes d’aquesta violència de gènere. Les víctimes no s’atreveixen a denunciar perquè en la majoria de les ocasions, la justícia no posa al seu abastament els mitjans necessaris per protegir-les. També influeix el fet que la igualdat entre homes i dones , que és un dret establert a la Constitució, sigui més una falàcia que una realitat. M’agradaria no haver de sentir mai més a la ràdio o a la televisió que una dona ha estat assassinada a mans de la seva parella i això nomès és pot aconseguir establint una “tolerància zero”. És a dir, que en el moment que una dona sigui maltractada física o psicològicament, tot el pes de la societat i de la justícia recaiguin en el maltractador, així no donaríem lloc a comportaments més greus e irreversibles.
M.L.G.
Gavà (Barcelona)
CARTA AL DIRECTOR DE “EL PERIÒDIC”
No sé com dir-ho en bones paraules, però estic farta de pagar les esbojarrades pujades dels rebuts de la hipoteca!!
Per això, vull fer pública la meva protesta perquè sóc una persona amoïnada i afectada pel constant augment del cost de la vida.
Crec que les entitats bancàries han de tenir suficients recursos per fer front a la situació econòmica i financera actual, si més no, com a mínim, que el conjunt de clients que mantenim el funcionament de les caixes i dels bancs, no ens veiem perjudicats per la crisi que pateix el mercat econòmic, financer i laboral, espanyol.
Ja que això comporta, per una banda, que un bon nombre de famílies, (xifra que va incrementant dia a dia), siguem incapaços de fer front a “la cistella de despeses mensuals”, perquè amb l’increment de la inflació i per tant, l’augment dels preus dels aliments; dels subministraments (aigua, llum, gas, telèfon …); i dels serveis (educació, sanitat i altres activitats); si a més a més, se’ns afegeix una pujada progressiva del cost de la hipoteca, llavors, ja podem comptar !!. Ens resulta cada vegada més difícil mantenir una família.
I per arrodonir-ho, si a sobre, amb tot això, tenim la dissort de perdre la feina, llavors, millor ni pensar-ho !! Perquè no podríem pagar ni les hipoteques, per tant, ens quedaríem sense llar; ni donar de menjar als nostres fills; ni poder-los vestir; ni donar-los l’educació adequada (pagament llibres); ni poder oferir-los tot el que tenen la resta de nens; ni pertànyer a una classe social; ni permetre’ns algun que altre luxe; ni viatjar …
Per altra banda, les entitats bancàries només fan participar de les pèrdues als seus clients, però NO dels immensos beneficis que obtenen amb regularitat.
Per aquestes raons, necessitem que les entitats bancàries prenguin consciència i facilitin als clients les mesures oportunes per pal·liar o reduir les preocupacions financeres.
Sense anar-nos-en més lluny, un exemple el tenim amb la Caixa Catalunya, que ofereix la campanya “Respira en època de Crisi” i que permet als seus clients, entre d’altres opcions, no haver de pagar interessos en cas de descoberts. Pel nostre bé, crec que s’haurien d’afegir més bancs i més caixes a proposta, no us assembla ??
I què podem dir de la intervenció de l’Estat a la Banca Espanyola?
Per ser-vos sincera, jo no entenc gaire de bancs, d’interessos, de fórmules o paquets d’estalvis, …; però el que tinc molt clar, és que l’Estat tampoc ha buscat la solució a la problemàtica financera.
Creieu que amb els assessors econòmics i financers amb què compta el Senyor Rodríguez Zapatero, President d’Espanya, ningú pot veure la llum?? Llavors, perquè els paguem tant?
Esteu d’acord amb mi, que no és suficient amb una ajuda puntual i extraordinària a les comunitats autonòmiques per tal de tancar la boca momentàniament ??
A què espera a aquest home ?.
Pel 2009 desitjo: que la situació actual canviï, a millor, és clar, i que tots gaudim de salut. Per un demà millor !!
Laura V.P.
Viladecans
LA IMMIGRACIÓ I LA INSEGURETAT CIUTADANA
Ángel B. Ramírez / 30-12-08 , Viladecans
Llegint les estadístiques oficials publicades als mitjans de comunicació , es dedueix que gran part de la població associa immigració amb inseguretat ciutadana.
Com a ciutadà d’aquest país històricament multicultural i veí d’una població que aplega ciutadans nouvinguts , vuig expressar la meva opinió al respecte.
El cert, és que la gran entrada d’immigrants durant els darrers anys procedents de diferents països i cultures en busca de millorar la seva qualitat de vida uns, i altres fugint de situacions límits, han donat lloc a una societat multicultural i racial en molts punts del territori. Aquesta situació ha fet crèixer la desconfiança i la sensació d’inseguretat en part de la població autòctona.
Això succeix perquè hi ha una part de la població que rebutja i fuig dels immigrants ,que no els volen conèixer , ni tan sols donar-lis una oportunitat d’apropar-se.
L’exposat en aquesta carta és més un problema d’integració i convivència que d’inseguretat , que cal solucionar amb la participació de tota la societat amb mesures integradores i que no excloguin cap grup social.
Apreciat senyor,
El fet que m’ha mogut a escriure’l és, al meu parer, força preocupant ja que afecta a la generació que en un futur no molt llunyà serà la representant de la nostra societat.
Soc un pare preocupat que observa a diari una degradació continua en les formes i les maneres de comportament del nostre jovent. Penso que la societat en la que vivim està creant un model de comportament en la gent jove i els adolescents que va molt en detriment del que seríen uns valors morals i de convivència aconsellables.
Trobo que ens hauríem de preguntar per què els pares d’avuí són tan permissius, per què els costa tant de renyar i corregir les actituds dels seus fills, per què els adolescents han perdut el respecte vers les altrs persones, especialment la gent gran, les autoritats,etc.
Soc del parer que els progenitors hauríen de dedicar més temps per estar-se amb els seus fills, potenciant els seus valors, educant-los en allò que no ensenyen a l’escola. També l’administració hauria de permetre que feina i familia puguessin compartir un espai millor repartit.
L’EDUCACIÓ DELS ADOLESCENTS
Una mare preocupada
Eva Chaparro
Castelldefels
En aquest cap de setmana s’han tornat a produir actes vandàlics pels adolescents als carrers de Barcelona, que han generat destrosses i aldarulls amb la policia.
Com a mare de dos fills em preocupa el futur del jovent, i per això, qüestiono l’educació que estan rebent els adolescents.
Els pares d’avui dia no tenen els mateixos valors morals ni la mateixa educació que els seus progenitors a la seva edat. I sobretot, és preocupant el plantejament de l’educació a les escoles, on s’ha perdut el respecte vers els professors i els companys.
La majoria de pares treballen tots dos i tenen poc temps per emprar en l’educació dels seus fills. Tendeixen a ser massa permissius, incloent els avis, que cada vegada ocupen un rol més important en l’educació dels nens.
I en quant als mitjans de comunicació ens fa difícil escollir una programació lliure de violència.
Per tant, crec que els pares haurien de dedicar més temps per educar als seus fills. Haurien de potenciar més els valors morals… I adonar-se’n que l’educació és una tasca més dels pares i no només de l’escola.
Pedro, has de comentar la carta de l’Eva. A la pàgina “carta al director 2″ tens les instruccions. Ànims!
L’EDUCACIÓ DELS ADOLESCENTS
Mercedes Doña Gil
Barcelona
M’he decidit a escriure sobre aquest tema perquè m’afecta i cada vegada em preocupa més.
Sóc mare de dues filles de sis i vuit anys, i encara que m’esforço per donar-los una bona educació, moltes vegades sembla que lluito contra corrent.
Penso que l’educació no només és cosa dels professors sinó que els fonaments de la bona educació es fan a casa.
Al meu parer, el principal problema radica en que en l’actualitat en la majoria de famílies treballen tots dos, amb la qual cosa resulta molt difícil poder ocupar-nos dels nostres fills.
Aquesta manca de temps per poder dedicar-nos-hi, la intentem compensar moltes vegades amb la compra de regals, i sense adonar-nos-en, estem fent que els nostres fills donin més importància a coses materials i es tornin cada vegada més egoïstes i insolidaris. Una altra conseqüència, és que els nostres fills es passen hores davant el televisor, amb programes massa violents, fent que els nens es tornin cada vegada més agressius.
Per tant, crec que els pares hauríem de dedicar més temps als nostres fills, no ser tan permissius i potenciar més els valors morals i el respecte envers els altres.
L’EDUCACIÓ DELS ADOLESCENTS
Sóc pare d’un fill de tretze anys i constato amb preocupació que actualment n’hi ha una mancança en la educació dels adolescents. Això queda palès tant en el comportament inadequat com en la insuficiència de llurs coneixements.
Només cal veure el poc respecte que mostren els adolescents a companys i a adults. Els pares no tenen prou temps per dedicar-se als seus fills, i encara menys em sembla a mi que s’esforcin en transmetre’ls-hi valors morals. Dona la impressió que els pares deixen la labor educativa a la escola, però els professors no poden o no volen tampoc ser estrictes amb els alumnes, i el resultat es que ningú no assumeix el paper de instruir els nens amb convicció i constància. A més, els adolescents reben massa violència, tant als mitjans com als (video)jocs, fet que desdibuixa encara més el seu model a seguir.
Per tant, és urgent que ens conscienciem d’aquest problema, que es replantegi la filosofia de l’escola i que els governs donin més facilitats per que els pares faixin de pares i es dediquin als fills. Resumint, cal que tots –els que tenim fills i els que no- ens prenguem molt seriosament d’adreçament de la conducta del jovent; al cap i a la fi els joves d’ara seran els qui lideraran la nostre societat el dia de demà.
Pepito Peres – Barcelona
LA HIPOCRESIA BANCARIA
Com a client d’una entitat bancaria amb una hipoteca, com uns quants milions de persones més al país, m’adreço a questa finestra que m’obra aquest diari per denunciar la gran hipocresía que els bancs demostren davant la crisi econòmica. No em crec que després de quinze o vint anys anunciant cada final d’exercici l’augment continuat dels beneficis de totes les entitats financeres, hagin ara de demanar socors al totpoderós estat. No crec que la seva situació sigui pitjor que la meva, la del meu veí o la dels meus companys de feina.
La mala gestió dels diners dipositats i la poca previsió de que aquesta situació de crisi podria arrivar, han fet que de seguida soni la sirena i tinguem tots els ciutadans que escurar-nos una mica més les butxaques per ajudar a uns bancs que, quan han tingut grans guanys, no els han repercutit de cap manera sobre els seus clients.
Per això dic que NO a una intervenció de l’estat per ajudar als bancs i SI a un major control per part del govern per que no es torni a repetir aquesta vergonyosa situació
LA IMPARCIALITAT DELS MITJANS DE COMUICACIÓ
Un Agent de l´Autoritat indignat.
Barcelona
Bon dia Sr Director, em dirigeixo a vostè per expreser-li la meva indignació per les últimes noticies vertides en mitjans d´informació escrits, com el seu, i audiovisuals.
Em refereixo a que la noticia , no es pas que un policia es jugui la vida detenint a delinqüents, si no és més noticia que un policia acusat falçament d´un delicte sigui jutjat, sense respetar la presunció d´inocència, ni tampoc com a profesionals de la informació respeteu el nostre dret a l´informació veraç, reconegut Constitucionalment, generant en la societat una desconfiança inmotivada als estaments públics encarregats de fer cumplir la llei, a la vegada, que en el propi cos de policia es genera una preocupant desmotivació per la feina que realitzem.
Contrasteu les noticies abans de publicar-les i informeu a la societat amb fidelitat e imparcialitat a la veritat.
Si el vostre diari vol fer gala de ser imparcial, ho pot fer publicant aquesta humil opinió, que em sorprendria gratament.
LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE
M’adreço a vosté per fer-li arribar la meva opinio personal sobre un tema que crec que no per repetitiu , deixa de ser prou important com és la violència de gènere.
Voldria manifestar la meva indignació i preocupació respecte aquesta qüestió, ja que cada dia es publiquen notícies en diferents medis de comunicació anunciant una nova mort per violència de gènere, i ningú no pot fer res per evitar-ho.
És com una lacra de la nostra societat ,on els poders públics i judicials no apliquen o tenen mancança dels mitjans necessaris per fer front a aquest problema .
Potser, és necessita una major conscienciació social en quant a la igualtat de sexes i un compromís més ferme per poder detectar el màxim posible de casos de víctimes de la violència de gènere i ajudar-les abans de que sigui massa tard.
Mª CARMEN OLMOS
Viladecans
LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE
Sembla mentida que avui dia encara hi hagi aquesta indiferència quan escoltem la notícia de que ha mort una persona, sigui del sexe o raça que sigui.
Ens hem acostumat a escoltar-ho cada dia de forma habitual a la televisió, en el treball ,etc.. penso que a nivell social li donem poca importancia a la vida i molta a els diners i a les coses materials.
M’agradaría demanar de forma URGENT un canvi de les lleis i penes que avui dia tenim establertas i que no són gaire dures ja que les xifres augmenten cada any, i ajuda a totes aquelles personas que demanen de forma desesperada que algú els ajudi i de vegades moren abans de que algú faci alguna cosa per evitar-ho.
ISABEL GARCÍA
Sant Boi de Llobregat
LA HIPOCRESIA BANCARIA
Ana Ortiz Calderón
C/Antoni Rubio i Lluch, 22
08830 Sant Boi de Llobregat
Sr. Director de El Periòdic
C/Urgell, baixos
08560 Barcelona
La noticia publicada al seu diari, sobre l’ajuda demanada per les entitats bancàries davant la crisi econòmica a l’Estat, m’ha fet reflexionar sobre la gran hipocresia bancària.
Durant molts anys, els bancs han tret milions de beneficis a finals d’any, i ara ens volen fer creure que de cop s’han quedat en la més absoluta misèria. Volen prendre el pel dels ciutadans que paguen els seus impostos que van a parar a les arques de l´Estat, don sortiran els calers per ajudar a aquests aprofitats.
Per això, vull esposar la meva queixa com a ciutadana, que ha de pagar cada mes la lletra de la hipoteca i dirigir-me als mandataris que frenin tot aquest desastre i trobin una solució aviat.
Atentament,
Ana Ortiz
Sant Boi, 21 de gener de 2008
LA IMMIGRACIÓ
La immigració és una nova realitat social que cal afrontar i suposa, tal com indiquen les enquestes, una de les principals preocupacions per a la ciutadania.
La gran entrada d´immigrants durant els darrers anys procedents de diferents països i cultures, en busca d´una millor qualitat de vida uns, i d´altres fugint de situacions límits viscudes als seu país d´origen, ha donat lloc a una societat multicultural i racial. Diferents religions, races, costums, estils de vida , hàbits i pensaments intenten conviure en un espai comú. Un intent sempre difícil ja que les diferències donen lloc, en moltes ocasions, a postures confrontades i, fins i tot, a indidents greus. Així mateix, aquestes diferències són un obstacle per a les interrelacions personals, socials, laborals, veïnals…
La nostra societat s´ha de plantejar aquesta convivència social com un repte, no pas un problema. I, l´única via possible de solució és la integració. Caldrà adoptar mesures integradores, consensuades, que no excloguin cap grup social, perquè la societat que els rep i els immigrants puguin coexitir tranquilament. Sinó estarem condemnats a que el nou mosaic cultural esdevingui un polvorí.
Cristina Cèliz
Gavà, 21 de gener de 2009
Velocitat variable, sí però per tots els casos.
La setmana passada s’ha publicitat la nova mesura que prepara en Govern en matèria de trànsit. Dita mesura consisteix a reduir la velocitat a l’àrea metropolitana de Barcelona en funció de les condicions climatològiques, retencions i incidències viàries.
La justificació que es dóna és que això reduirà l’accidentabilitat i la contaminació encara més que amb la imposició del límit màxim de 80 quilòmetres per hora a la primera corona metropolitana.
Bé, en la meva humil opinió, pel que respecta a l’accidentabilitat, és demostrat que el 70% dels accidents mortals passen en vies secundàries i no en autopistes i autovies; pel que fa a la contaminació, és ben sabut que un vehicle contamina més en marxes curtes que en llargues. Ens podem imaginar el que serà un viatge de 20 o 30 quilòmetres a 40 o 50 km/h per una autopista de tres carrils? L’efecte badoc que això pot comportar?.
He fet la prova, he utilitzat una carretera comarcal a velocitat legal i la seva autopista paral.lela a 80 per hora i he arribat a la mateixa hora a la feina. Això sí, amb el perill de cruïlles, semàfors, rotondes i vianants. Segons aquesta lògica, quan em redueixin encara més la velocitat a l’autopista (de pagament per cert) encara resultarà que arribaré abans per la carretera comarcal.
No sóc una persona que m’agradi córrer amb el cotxe, puc dir que tinc deu anys de carnet i sense cap denúncia per haver infringit les normes de circulació, però ara tinc por a badar cinc segons i veure un flash pel retrovisor. No creuen que hauríem d’estar pendents de la via i no dels ràdars? Si volen més ràdars, perfecte, però en llocs amb perillositat manifesta i no en rectes on no hi ha un perill greu per anar a 93 km/h en comptes de 80 km/h.
OscarMS
ELS MOSSOS EN ENTREDIT?
En els darrers mesos ens han arribat des dels diferents mitjans de comunicació un seguit de notícies sobre els mossos d’esquadra que han provocat que els ciutadans s’hagin pogut plantejar la funció i professionalitat d’aquests. Han tractat els medis informatius de minar la confiança d’aquest col·lectiu i perquè el poble així ho percebi? Quines poden ser les intencions polítiques, judicials i mediàtiques per crear aquest estat d’alarma social que pot declinar l’opinió pública cap a un pensament erroni d’un cos anteriorment tan ben valorat? Aquestes són qüestions per a les quals la gent de carrer no tenim reposta. Però sí vosaltres, els mitjans de comunicació. Per a alguns errors, sempre casos aïllats, que puguin haver-hi hagut (com a qualsevol altre grup professional), la realitat mostra que a Catalunya disposem d’uns cossos de seguretat compromesos i eficients. I hauria de ser aquesta la sensació que es traslladés a la societat, perquè si no és així, algun està fent malament la seva feina… i els mossos no son.